Santa Eulàlia d’Encamp és l’església parroquial d’Encamp. D’origen romànic, ha estat ampliada i modificada en època barroca (segles XVI-XVII) i en època contemporània (1925, 1970 i 1989). L’any 952 s’esmenta la parròquia en l’acta de consagració de l’església de Castellciutat. El 23 de juny de 1083, torna a aparèixer en una donació d’Ermengol IV, comte d’Urgell. Finalment, arran d’una visita arquebisbal al 1312, es menciona que l’església està mancada d’objectes litúrgics i que ha passat de tenir 2 capellans a un de sol.
En origen, l’església de Santa Eulàlia era d’una sola nau rectangular, amb absis semicircular i campanar de torre, quadrangular, adossat al mur de la nau. El porxo, del qual es desconeix la data exacta de construcció, apareix documentat al segle XIV i, tot i que podria tractar-se de l’original, tindria un altre aspecte. Amb tot, és considerat el pòrtic més antic del Principat.
En les diverses intervencions i modificacions al llarg dels anys, la nau va perdre molts dels elements arquitectònics romànics, com l’absis que es va enderrocar el 1924. Actualment, només se’n conserven els murs sud i oest i el campanar. Per construir-la es van utilitzar pedres granítiques, provinents del llit del riu Valira, i disposades en files ajuntades amb morter de calç.
El campanar, de 23 metres, és el més alt dels campanars romànics del país. Va ser construït entre la fi del segle XI i mitjans del segle XII. És de planta quadrangular, amb tres pisos de finestres geminades. L’últim pis es va modificar als segles XVI-XVII per instal·lar-hi les campanes. Una creu de ferro forjat amb peu de pedra tosca corona la coberta del campanar.
El comunidor exempt, situat a l’exterior de la nau, és de planta rectangular amb accés pel lateral nord i finestres als quatre vents. Consisteix en una petita caseta plena de simbolisme religiós en la qual se celebrava el Consell del Comú, així com cerimònies per demanar empara i protecció contra les tempestes i aiguats, un dels pocs que encara es manté en peu al país. Ha estat datat del segle XVIII. A l’interior destaca una taula de pedra en què apareixen gravats els quatre punts cardinals.
A l’interior s’ha de destacar el retaule major dedicat a santa Eulàlia que és obra de l’escultor Isidre Clusa al voltant del 1660, Va ser daurat el 1701 per un artesà anònim. El retaule major és una de les intervencions més tardanes de Clusa, juntament amb el retaule de la Verge del Carme de la mateixa església (1660-1685) i el de Sant Climent de Pal. El Museu d’Art Sacre en un edifici annex, acull diversos objectes litúrgics, alguns trobats durant les obres de remodelació de l’església. A més, a l’Espai Columba s’exposen unes llànties d’oli de vidre, dels segles XIII-XV, procedents de l’església.